La història del colibrí abella

El “post” d’avui va sobre la història del colibrí abella. El millor de la història és que està basada en fets reals, és a dir, el què trobareu a continuació és una història, quasi un conte, que em va explicar un tal Edgar de Costa Rica.

Tot va començar mentre jo mirava els quadres i pintures que ell tenia exposats estratègicament davant de l’entrada d’un allotjament de Costa Rica. Vaig quedar impactada, dels colors i les temàtiques dels quadres, i això que jo no sóc cap experta en pintura. Anant al gra, em vaig enamorar d’un dels seus quadres (i no de l’Edgar, que seria un altre conte :-). En resum aquest home tant  eixerit i artista, em va acabar explicant la història d’alguns dels quadres exposats.

I la que a mi em va agradar més, és la història del colibrí abella, i que resumeixo a continuació amb l’idioma amb la que me la va explicar i inclús me la va escriure (espanyol amb accent de Costa Rica) :

Los colibrís tienen el 80% del cuerpo que es puro musculo, dan de 80 a 90 aletazos por segundo, y son los únicos que vuelan hacia atrás, y cambian su dirección a su antojo. Su corazón casi se detiene para recuperar las energías cuando duerme. También extienden todo su plumaje para guardar el calor corporal. No solo dan néctar, sino que se alimentan también de insectos muy pequeños, tipo arañas. Es la inspiración para crear el helicóptero, y son muy territoriales, no se les puede tener en cautiverio. Mueren del corazón porqué han amado mucho la vida.

La cosa més curisa del quadre del colibrí era que estava pintat sobre una fusta d’un arbre, i que tenia el fons blanc. El colibrí estava  reposant sobre un arbre. L’arbre no tenia fulles, tenia un color marró tirant a gris, igual que el colibrí, que havia perdut els seus colors… estava de perfil i a l’ull se li reflexava la muntanya i li brillaven els ulls. 

El missatge de fons de molts dels seus quadres eren reivindicatius, igual que el missatge de fons del què representava el quadre, que és que tot i que són lliures, alguns colibris, o al menys el colibrí del quadre estava força estressat, ja que fins i tot havia perdut els seus colors, perquè estava estressat. Potser li havien intentat prendre la llibertat, potser estava cansant de tants turistes… qui sap. I tot això ho vèia des d’un arbre que estava igual o pitjor que ell….

Avui he tornat a veure la imatge del quadre amb el colibrí abella, i me’n recordo dels colibrís que vaig veure a costa rica, i de com buscaven el nèctar en les flors enmig de la natura sense turistes al seu voltant. Tot un privilegi difícil d’oblidar. I tampoc puc evitar fer un paral·lelisme entre el colibrí abella, i moltes de les coses que estan passant actualment. En tot cas, mentre hi ha vida hi ha esperança, i jo em quedo amb el final de la història… Els colibrís abella moren del cor, perquè han estimat molt la vida.

I que cadascú tregui les seves conclusions sobre la història del colibri abella.

Bona setmana !

 

 

Anuncis

Imaginació al poder i més

Imaginació al poder… i entusiasme en el què ets

Aquest post és una reflexió sobre com l’escola on vaig anar m’ha influenciat de forma positiva, per molt motius. Per entendre d’on venim i qui som, si ens traslladem al moment de la infància podrem entendre moltes coses, i recuperar moments vitals importants -a través de la imaginació o de l’auto-ficció-.
El què passa en els primers anys de vida, diuen fins als 7 anys, i també als 12 -quan hi ha un moment d’obertura de la consciència-, ens influeix moltíssim en el nostre inconscient (creences, pors, motivacions, caràcter… o valors).
Em sento afortunada per d’haver anat a una escola amb un projecte educatiu clar i català. En resum, una escola fundada en un any de canvis, el 1968-69 , i creada com a cooperativa de mestres que més tard (quan jo feia 8è EGB, l’any 1988 aproximadament, va passar a formar part de la xarxa d’escoles públiques de la Generalitat. Quan jo anava a l’escola no era conscient de tot això… El què sé ara és que era una escola d’una sola línia… Una sola què ? Doncs una escola petita on ens coneixem tots. Com un poble, amb les seves avantatges i inconvenients.

Una de les coses que més m’agradava de l’escola on vaig anar fins als 13 – 14 anys, van ser les excursions que fèiem a la natura. Descobrir coses noves a través de les sortides, aprendre a fer anar la bruíxola, o fer exercici abans d’anar a esmorzar, quan anàvem “de colònies”; amb el millor professor que havia tingut fins aleshores, l’Andreu, va ser tot un aprenentatge. La llibertat posada a prova, els treballs creatius, o les estones de “pati”, amb els primers amics i amigues, m’han influenciat. A l’hora del pati, vaig fer de portera de futbol, vam jugar a pitxi, moltes hores, i molts minuts, i vaig jugar a misteris, a tocar culs, o em vaig trencar el braç dos vegades. En aquells moments de llibertat vaig aprendre moltes regles formals, i informals. Tant si tocava anglès, música, o socials, també aprenies, i sempre de manera lúdica. Inclús les matemàtiques de la pinyero eren interessants. Hi va haver un temps, en que la imaginació va estar al poder, en el petit món de Lavinia. Malauradament, o per fortuna, tot té un principi i un final. I al 89 va canviar la meva ‘escena, alhora que canviava l’escena global, i va començar per mi el què podria resumir com el descobriment de la realitat, més enllà de l’escola. I el pas de la imaginació a la raó. Tot i això, vaig ser jo la que ho vaig viure així, i m’encanta també la següent etapa, de descobriment de l’institut, i de la revel·lia adolescent. Però això ja donaria per un altre post.

Els valors i l’esperit explorador que vaig adquirir a l’escola, són vivències que em segueixen influint en la vida diària, i m’inspiren i ajuden a recordar els meus orígens, i les meves capacitats i resistències en les primeres etapes de vida. Una nena sensible, introspectiva, curiosa, esportiva i més.

En concomitància amb el meu moment present, aquests valors i esperit, portats a la vida quotidiana, la trobo en la connexió amb l’univers i amb la Terra. La reflexió em porta a celebrar i prestar atenció al Sol, la Lluna, i a la Terra, com a lloc on visc, i a les estacions, i els canvis d’etapes, que et marquen, i es fan més importants amb el pas del temps.

Visca l’ Escola Lavinia . Visca les primeres etapes de la vida, i visca la imaginació al poder !