El “post” d’avui va sobre la història del colibrí abella. El millor de la història és que està basada en fets reals, és a dir, el què trobareu a continuació és una història, quasi un conte, que em va explicar un tal Edgar de Costa Rica.
Tot va començar mentre jo mirava els quadres i pintures que ell tenia exposats estratègicament davant de l’entrada d’un allotjament de Costa Rica. Vaig quedar impactada, dels colors i les temàtiques dels quadres, i això que jo no sóc cap experta en pintura. Anant al gra, em vaig enamorar d’un dels seus quadres (i no de l’Edgar, que seria un altre conte :-). En resum aquest home tant eixerit i artista, em va acabar explicant la història d’alguns dels quadres exposats.
I la que a mi em va agradar més, és la història del colibrí abella, i que resumeixo a continuació amb l’idioma amb la que me la va explicar i inclús me la va escriure (espanyol amb accent de Costa Rica) :
Los colibrís tienen el 80% del cuerpo que es puro musculo, dan de 80 a 90 aletazos por segundo, y son los únicos que vuelan hacia atrás, y cambian su dirección a su antojo. Su corazón casi se detiene para recuperar las energías cuando duerme. También extienden todo su plumaje para guardar el calor corporal. No solo dan néctar, sino que se alimentan también de insectos muy pequeños, tipo arañas. Es la inspiración para crear el helicóptero, y son muy territoriales, no se les puede tener en cautiverio. Mueren del corazón porqué han amado mucho la vida.
La cosa més curisa del quadre del colibrí era que estava pintat sobre una fusta d’un arbre, i que tenia el fons blanc. El colibrí estava reposant sobre un arbre. L’arbre no tenia fulles, tenia un color marró tirant a gris, igual que el colibrí, que havia perdut els seus colors… estava de perfil i a l’ull se li reflexava la muntanya i li brillaven els ulls.
El missatge de fons de molts dels seus quadres eren reivindicatius, igual que el missatge de fons del què representava el quadre, que és que tot i que són lliures, alguns colibris, o al menys el colibrí del quadre estava força estressat, ja que fins i tot havia perdut els seus colors, perquè estava estressat. Potser li havien intentat prendre la llibertat, potser estava cansant de tants turistes… qui sap. I tot això ho vèia des d’un arbre que estava igual o pitjor que ell….
Avui he tornat a veure la imatge del quadre amb el colibrí abella, i me’n recordo dels colibrís que vaig veure a costa rica, i de com buscaven el nèctar en les flors enmig de la natura sense turistes al seu voltant. Tot un privilegi difícil d’oblidar. I tampoc puc evitar fer un paral·lelisme entre el colibrí abella, i moltes de les coses que estan passant actualment. En tot cas, mentre hi ha vida hi ha esperança, i jo em quedo amb el final de la història… Els colibrís abella moren del cor, perquè han estimat molt la vida.
I que cadascú tregui les seves conclusions sobre la història del colibri abella.
Bona setmana !
Christina 