El què començo ho acabo, i el què he dit que faria ho faré

Aquestes dues idees (el què començo ho acabo, i el què he dit que faria ho faré), surten en el llibre de Les Ulleres de la Felicitat de Rafael Santandreu, perquè els hi dèia el seu avi i ell recomana recuperar. A a mi també em ressonen les frases, i l’objectiu és que a partir d’ara, en seré més concient de la seva importància. A partir d’ara, em comprometo a acabar el què començo, i a fer el què he dit que faria (com també em diu la meva mare).
En el llibre i les entrevistes que he llegit de Rafael Santandreu, també he descobert una gran veritat: Hem de deixar de donar-li tanta importància a la comoditat, ja que en cas contrari, ens tornem hipersensibles: no soportem els sorolls, les cues, les errades, i les petites adversitats. Cuanta raó té aquest home! Aquest és el motiu pel que la gent que va en cotxe, es posi a pitar, quan hi ha una mínima retenció que fa que el semàfor se li posi en vermell! Alhora, ens irritem per coses que no depenen de nosaltres, i ho fem de forma inconcient, reaccionnt de forma automàtica, com per exemple davant del soroll fort que fa una moto que va ràpid. A mi m’ajuda saber que si no li dóno tanta importància a aquell soroll concret, puc seguir gaudint de la comoditat d’anar pel carrer d’una ciutat, on, per unes milèsimes de segons, em molesta un soroll, mentre que durant la resta del temps, hi ha un soroll “suportable”.

Tenint en compte tot el què he anat llegint, i interioritzant, crec que el què ajuda a sentir-se bé és estar fort o forta emocionalment, i per això, cal entrenament mental i emocional, igual com per cuidar el cos cal fer esport, o cuidar-se físicament, o com a mínim no descuidar-se físicament. Aquesta salut mental i emocional, es pot enfortir o deteriorar per diferents mitjans, com ara l’educació, les experiències que un viu, amb els pensaments o les creences que un té.

En fi, tot això ho escric en aquest blog d’experiències personals sobretot per mi, i per a passar l’estona, però també per si pot servir a algú. Suposo que d’aquí uns anys, si hi continuo escribint, em farà gràcia llegir-lo.

Ara acabo d’escriure un email a les meves germanes i a la meva mare, per dir que he escrit nous comentaris al blog i per si el volen llegir. Així que si llegiu això, ja sabeu : si algun dia no faig el què vaig dir que faria, o no acabo allò que vaig començar, em podeu recordar que vaig dir que sí que ho faria. :-)))

Anuncis